Què és això del transgeneracional?
Segur que has sentit a parlar que arrosseguem coses dels nostres avantpassats sense saber-ho. A això se li diu transgeneracional, o també herència emocional.
La idea de fons és senzilla: aquells problemes que els nostres avantpassats no van poder resoldre, d’alguna manera, ens arriben a nosaltres. No és que ho facin amb mala intenció, sinó tot el contrari. És com si aquestes experiències difícils deixessin una marca, una mena d’alerta en l’ADN, perquè els que venim després estiguem més preparats i puguem sobreviure a situacions semblants.
Posem-ne un exemple. Imagina que tens problemes per mantenir una relació de parella. Pot ser que, sense saber-ho, la teva àvia visqués un matrimoni marcat per les infidelitats o el maltractament. Ella, per les circumstàncies que fossin, no va poder fer res per canviar-ho i, sense voler, va transmetre a les generacions següents aquesta desconfiança envers els homes.
Això passa en totes les famílies, perquè en totes hi ha hagut històries difícils, moments que van quedar sense tancar i que, sense adonar-nos-en, formen part del nostre llegat.
Són com històries familiars que els nostres avantpassats van viure com un bloqueig, alguna cosa que els va impedir ser feliços. I aquestes vivències es converteixen en una mena de lliçó que passa d’uns als altres, encara que de vegades la manera d’«aprendre-la» no sigui la més encertada.
Aquestes històries solen reaparèixer en la família de dues maneres: repetint-les o intentant compensar-les.
Vegem-ho amb un altre exemple. Suposa que el teu avi matern ho va perdre tot per culpa del joc.
- La repetició: seria que el teu germà també es torna addicte al joc i acaba perdent l’herència familiar.
- La compensació: seria que el teu oncle matern, potser, es fa banquer per acumular una gran fortuna, o advocat per protegir el patrimoni de la família.
La repetició és més evident. La compensació, en canvi, és més subtil: és un intent inconscient de reparar allò que una altra persona no va poder aconseguir.
D’una manera o altra, la persona queda marcada per aquesta història familiar mentre no en sigui conscient. Per això, de vegades, també es parla de «mandats familiars».
I d’on sorgeixen aquests mandats?
Poden tenir un origen molt variat: avortaments no superats, agressions sexuals, emigracions forçoses que van trencar la família, addiccions, morts tràgiques, temes dels quals no es podia parlar, dificultats per prosperar socialment o econòmicament, infidelitats, pèrdues de patrimoni… qualsevol cosa que deixés una ferida profunda.
Però, per què dimonis repetim aquests patrons?
Doncs per una qüestió de lleialtat a la família. I el més curiós és que és una lleialtat de la qual ni tan sols som conscients. Si no ens aturem a observar-ho, seguir aquestes lleialtats invisibles ens impedeix viure la nostra pròpia vida. Ens convertim, sense saber-ho, en la veu d’algun avantpassat que no va poder trobar la pau, que no va poder integrar allò que li va passar. Sobretot si aquella vivència va estar plena de patiment, resignació o silenci. Perquè abans, la cultura manava callar les coses dolentes i aguantar.
I quan aquestes històries se silencien dins de la família, es converteixen en secrets familiars. I resulta que tenir un secret a casa genera molta tensió. Tant, que tard o d’hora acaba esclatant, però d’una manera poc saludable, manifestant-se a través de problemes o dolors en algun descendent.
El més paradoxal és que, al contrari, quan aquest secret surt a la llum, se’n parla i és acollit, perd el seu poder com a mandat i es trenca aquesta lleialtat inconscient que ens mantenia lligats.
I per a què serveix la Teràpia Transgeneracional?
Les persones que acudeixen a aquest tipus de teràpia solen sentir una limitació que no acaben d’entendre, perquè senten que aquell problema no els pertany del tot. El que passa és que, a través dels seus símptomes, estan revivint el conflicte d’un avantpassat, ja sigui repetint-lo o compensant-lo.
De vegades és molt directe: algú és alcohòlic perquè va tenir un familiar que també ho era. Altres vegades és més subtil: potser el teu pare es va haver de mudar de casa mil vegades per problemes econòmics i tu, tot i tenir estabilitat econòmica, també canvies de casa contínuament perquè acumules separacions de parella.
La teràpia transgeneracional el que fa és unir aquests fragments de la història familiar perquè tot adquireixi sentit i, finalment, puguem sentir-nos més en pau. Perquè només quan som conscients del que va passar i acceptem que no ho podem canviar, deixem d’estar ancorats a aquella lleialtat inconscient i comencem a actuar d’una altra manera, amb més llibertat.
Aleshores, com es sana tot això?
Més que de «sanar», parlem de transcendir. Es tracta de connectar de manera sana amb el destí dels qui van venir abans per poder donar un sentit ple a la nostra pròpia vida.
En la teràpia utilitzem una eina molt visual: l’arbre transgeneracional o arbre genealògic. Serveix per mirar la nostra família d’una altra manera i descobrir aquests secrets i aquestes lleialtats ocultes. Prendre consciència que existeix un conflicte que es repeteix és el primer pas per alliberar-nos d’aquest pes que ens limita i, finalment, poder ser qui realment volem ser.
Què fa especial aquesta teràpia?
El que és bonic de l’enfocament transgeneracional és que no ens veu com a individus aïllats, sinó com a part d’alguna cosa més gran: la nostra família, el nostre sistema. La idea és que, d’alguna manera, en sanar la història familiar, ens sanem a nosaltres mateixos. I prendre consciència d’aquest sistema ens dona el poder per agafar les regnes de la nostra vida.
A més, és una teràpia que mira cap endavant. Perquè quan ens alliberem d’aquestes lligams, quan trenquem amb els mandats i els secrets, no només ens ajudem a nosaltres mateixos, sinó que també «netegem» el camí per a les generacions que venen. És un regal que fem als nostres fills.
I com es transmet tot això? Té alguna base científica?
Aquí és on entra una cosa fascinant: l’epigenètica. Fins no fa gaire, es pensava que només heretàvem els gens. Però avui sabem que l’entorn, l’estrès i la nutrició també influeixen en la manera com s’expressen aquests gens. És a dir, podem heretar les «marques» que van deixar les experiències dels nostres avantpassats, sense que l’ADN canviï.
Per exemple, el professor Marcus Pembrey, de la University College de Londres, va descobrir que un mateix gen defectuós podia provocar malalties diferents depenent de si s’heretava de la mare o del pare. Això canvia la visió que els gens són un destí fix. Més aviat, els gens tenen una mena d’«interruptor de memòria» que s’activa o es desactiva amb les experiències i que pot passar així de generació en generació.
En resum: els traumes dels nostres avantpassats poden influir en la manera com responem a l’estrès o als conflictes, encara que nosaltres no hàgim viscut directament aquestes experiències.
I aquí entren els secrets de família
Avui sabem que parlar de les coses és sa, però continua sent difícil. Qui no ha dit alguna vegada «bé, bé» quan li pregunten com està i, en realitat, no ho està? Qui no ha posat alguna excusa per no anar al psicòleg?
Si ara costa, imagina’t fa unes dècades, quan la norma era patir en silenci i, a més, sentir-se avergonyit per això. Per aquest motiu, a cada família hi ha secrets. A cada arbre genealògic hi ha històries que es van guardar en un calaix i es van anar omplint de pols: un adulteri, un fill fora del matrimoni, un familiar amb greus problemes amb l’alcohol, una mort violenta…
El problema és que, per molt que s’amaguin, aquests traumes sempre acaben reapareixent. Algú, sense voler, obre el calaix. I algun membre de la família, en la generació següent, reviu el conflicte, donant continuïtat a aquella ferida que mai no es va tancar.